Taller de 4t curs d'ESAD.

Sinopsis
És probable que aquesta situació t’incomodi. És probable que fins i tot t’indigni. “De què van, aquestes?” O que et sentis estrany. O que tinguis vergonyeta. Creu-me, si és el teu cas: és un bon senyal. Vol dir que tu també has aprés la lliçó. I dins teu hi ha una veueta que et diu que aquestes coses no es poden fer. Però mira, les estem fent. I et demanem que no escoltis la veueta. A prendre pel sac, la veueta. Que estiguis obert/oberta al que et volem explicar. Encara que et sentis estrany. O estranya. Només serà una estona. Desprès te n’oblidaràs. A fi de comptes, tampoc no és tan greu, no? Què importa ser un home o una dona? No diuen que som iguals? Tot plegat no hauria de tenir tanta importància, oi? Va, seguim. Ara imagina que ets al davant d’un grup de persones. Sis persones. Set. No saps si interpretaran papers d’home o de dona. No importa. Són aquí, al teu davant, i són a punt d’explicar-te una història. Una història d’homes o de dones? És igual! És una història…variada. De varietats. De varietats “pop”. Rock. Pop. Rock. Pop. És igual. Hi ha una mica de tot. Màgia, equilibrisme, humor, transformisme, acrobàcia… i música, molta música. (A les dones.) Esteu preparats?
(Als homes.) Esteu preparades? Molt bé.

Partim de zero.
D’un full en blanc.
D’un escenari buit.
A partir d’aquí, qualsevol cosa és possible.
Silenci.
Fosc.
Tres, dos, un, zero.

If you want a boxer
I will step into the ring for you
And if you want a doctor
I’ll examine every inch of you
If you want a driver climb inside
Or if you want to take me for a ride
You know you can
I’m your man.

Agraïments:
Gràcies als alumnes de 3er del Col·legi de Teatre per la troballa de les fantàstiques cadires vermelles, a la Sarah Bernardy i la Ruth Fulgado per ajudar-nos amb el vestuari i el maquillatge, a l’Isaïes Fanlo per les seves “infos” de Chicago, a la Irene Gelida per la seva feina i generositat, als autors/autores dels llibres, les cançons i les pel·lícules que ens han ensenyat tantes coses. Gràcies també a les nostres famílies, professors i amics per estimar-nos i recolzar-nos. Però molt especialment, gràcies a en David Reimer. Admirem el seu coratge i lamentem profundament que no ho pugui veure. Volem dedicar aquesta funció a la seva memòria.